BIBLIOTECA

divendres, 18 de maig de 2018

RUBÉN DARÍO, EL NACIMIENTO DE LA COL

En el paraíso terrenal, en el día luminoso en que las flores fueron creadas, y antes de que Eva fuese tentada por la serpiente, el maligno espíritu se acercó a la más linda rosa nueva en el momento en que ella tendía, a la caricia del celeste sol, la roja virginidad de sus labios.
-Eres bella.
-Lo soy -dijo la rosa.
-Bella y feliz – prosiguió el diablo-. Tienes el color, la gracia y el aroma. Pero…
-¿Pero?…
-No eres útil. ¿No miras esos altos árboles llenos de bellotas? Ésos, a más de ser frondosos, dan alimento a muchedumbres de seres animados que se detienen bajo sus ramas. Rosa, ser bella es poco…
La rosa entonces –tentada como después lo sería la mujer- deseó la utilidad, de tal modo que hubo palidez en su púrpura.
Pasó el buen Dios después del alba siguiente.
-Padre –dijo aquella princesa floral, temblando en su perfumada belleza-, ¿queréis hacerme útil?
-Sea, hija mía –contestó el Señor, sonriendo.
Y así vio el mundo la primera col.



divendres, 11 de maig de 2018

EDUARD ORTELLS, EL MAG DELS NÚMEROS


EL PETIT PRÍNCEP DELS NÚMEROS


Transcorrien els primers dies d’una tardor mandrosa que omplia de fulles seques les desiguals llambordes dels carrers que donen a l’església de Sant Magnus. La ciutat de Braunschwik despertava prop del riu a un dia especial per al petit Carl Friedrich. Feia un parell de setmanes que el nen travessava corrents de bon matí, el pont sobre el riu Oker. Ho feia amb una gegantina il·lusió per arribar a les classes d’Aritmètica que impartia el vell professor Büttner. Arribava sempre a l’escola dels primers i entrava ràpid, sense saludar al conserge, amb l'objectiu d’asseure’s als primers pupitres, prop del mestre. Aquell matí no es va treure la jaqueta que la seva mare li havia cordat fins ben amunt i es va concentrar en obrir la cartera i treure amb compte la seva pissarreta i una capsa plena de guixos irregulars. Carl tenia set anys i era un dels petits de la classe on alguns ja eren quasi adolescents que pensaven més en mirar els turmells de les noies de l’internat que en les avorrides classes de matemàtiques del professor Büttner. Era l’any 1784, al cor d’Alemanya, i el petit Carl Friedrich Gauss gronxava les curtes cames sobre el banc de fusta mentre l'aula s'anava omplint amb els crits i les corredisses dels inquiets companys d'aprenentatge.
Havien passat quasi tres quarts d'hora des del començament de la classe i ja era més que evident que aquell matí el docent estava dispers i mig adormit: no havia aconseguit acabar amb èxit un senzill càlcul d'operacions combinades amb fraccions. En Carl tenia els ulls molt oberts. No li agradava el caràcter feréstec i massa autoritari  del senyor Büttner però respectava la seva excel·lent agilitat matemàtica i la seva capacitat per contagiar les ganes d'aprendre al seu alumnat. Ara tota la classe el veia dubtar.
- Bé senyors, sembla que avui no tinc massa bon dia! - afirmà el professor mentre es girava de cara a la classe i deixava caure el tros de guix sobre la seva enorme taula.
- Crec que necessito un descans però vostès poden seguir treballant fins l'hora de sortir al pati. Agafin les seves pissarres i facin una suma.
La veu del mestre ressonava greu i amb decisió així que tots els alumnes van començar com un batalló ben ensinistrat a esborrar els números que omplien les petites pissarres de mà on cada dia feien els càlculs.
- Hauran de fer una suma senzilla però una mica llarga. Sumin els primers 100 nombres naturals. Facin l'operació a la seva pissarra i la deixen amb el resultat damunt la meva taula amb un estricte ordre segons vagin acabant .
El senyor Büttner va acabar la frase, es va girar i es va deixar caure sobre la gran cadira vermella que presidia l'aula. Se'l veia molt envellit i fatigat.
Havien transcorregut un parell de desenes de segons des de l'ordre quan en Carl va fer un saltiró i va començar a parlar tímidament demanant permís per apropar-se a la taula del professor. En Büttner aclucava els ulls mig mort de son quan va sentir que li arribava la veueta pueril del fill de la Dorothea Benz.
- Què  és el que no ha entès senyor Gauss? - preguntà el vell amb to enfadat.
- Ho entès tot bé senyor Büttner. I ja he fet la suma. - va contestar el nen amb el cap acotxat mentre abraçava el resultat contra el seu pit. Puc deixar la meva pissarra?
En Büttner es va sorprendre però va decidir no parlar més i amb un gest lent de mà li va donar permís per a pujar a la tarima. Va pensar que en Carl era un nen massa inquiet que de ben segur s'havia equivocat en la resposta per anar tan ràpid. La majoria dels alumnes seguien concentrats en l'operació i no es van adonar de la improvisada conversa. El petit va fer quatre passes curtes fins la taula, va deixar la pissarra girada cap per avall sobre la fusta i va tornar al seu pupitre just quan el mestre s'abandonava ja a la seva petita migdiada avançada. A mesura que els alumnes acabaven de fer la suma, anaven apropant-se en silenci al principi de l'aula i deixaven les pissarres amb els resultats. Ho feien en ordre i cap per avall per tal de no deixar pistes als companys. Això sí, el segon en acabar després d'en Carl Friedrich va tardar bastant més que ell i va ser en Gerhard Weiss, un dels grans de la classe amb catorze anys complerts i què era rapidíssim en càlcul.
Van transcòrrer deu minuts i quan el vell Büttner va veure la pila completa de pissarres es va aixecar i va passejar la mirada entre tots els seus alumnes.
- Senyors, surtin al pati mentre comprovo els seus càlculs. De ben segur que trobaré un grapat de respostes errònies i haurem de tornar a repetir el mateix amb els primers 200 naturals. O pitjor, amb els primers 1000! - cridà el vell que ja sabia la poca traça d'alguns dels seus deixebles a l'hora de concentrar-se en les matemàtiques.
En poca estona la petita i ombrívola aula va quedar buida d'estudiants. El professor va començar a girar les pissarres del damunt, aquelles que eren dels alumnes que havien acabat els últims la suma. No va veure una varietat massa gran de resultats però no tothom havia donat la resposta correcta. Però el veterà docent era un bon matemàtic i com a tal, un home curiós. Volia saber de seguida quin era el resultat que havia escrit el petit Gauss a la seva pissarreta i per això la va agafar de sota d'aquella pila immensa i la va girar d'un cop ràpid de canell. Quatre grans xifres alineades ocupaven bona part de la pissarra. 5050. En Büttner va obrir la boca mentre continuava amb la vista clavada en aquell nombre. Era el resultat correcte. La suma dels números de l'1 al 100 és 5050. Com ho havia fet tan ràpid? Ell mateix havia passat una bona estona la setmana anterior, quan preparava les classes, per tal d'arribar al resultat final.
Els minuts que van transcórrer fins que els estudiants van tornar a l'aula van ser eterns per al vell mestre. Mirava a través dels vidres del finestró a aquells grupets irregulars de nens que jugaven al petit pati. Va buscar amb la vista a en Carl Friedrich que era al costat de l'escala, parlant amb dos companys i donant patades a alguna pedreta. Tenia tanta curiositat per saber per quina estranya raó havia aconseguit completar aquella suma innocent amb tanta celeritat que ni tant se val va sentir les campanes de l'església anunciant l'hora de tornar a la feina. En Büttner va esperar què tothom estigués al seu lloc per baixar de l'entarimat i acostar-se al pupitre d'en Gauss.
- Mentre tots vostès es dedicaven a córrer i a saltar durant l'esbarjo, jo he estant revisant les seves sumes amb atenció - va començar a explicar el mestre de matemàtiques.
- Com havia suposat, a alguns de vostès els falta agilitat i encert per fer una cosa tan trivial com sumar nombres naturals. Els conec fa temps i no progressaran gaire amb aquesta actitud passiva que demostren dia rere dia. Afortunadament són pocs i això em fa pensar que la resta podrà seguir amb èxit la senda de  l'esforç i la disciplina tan important en la matemàtica.
En Büttner va fer una pausa dramàtica per retornar amb una veu encara més greu.
- El que més m'ha sorprès ha estat que el resultat del primer en acabar era el correcte. Carl Friedrich, vostè té només set anys i ha escrit cinc mil cinquanta sense quasi temps ni per començar a sumar els primers nombres. Com s'ho ha fet?
En aquell moment la totalitat dels estudiants, en un absolut silenci, estiraven el coll i obrien els ulls com a plats mirant cap al lloc del nen, tot just davant la figura imponent del mestre. En Carl, tal com havia estat educat, es va aixecar lentament per a contestar a la pregunta directa del seu mestre que el mirava inquisidor.
- He pensat que els nombres naturals van d'1 en 1. I jo el que he fet és sumar el primer amb l'últim. 1 més 100 donen 101. Després he pensat en sumar el segon amb el penúltim: 2 més 99 també donen 101. I convençut què aquesta suma es repetiria per a totes les parelles, he pensat en multiplicar les 50 sumes que donen 101 cadascuna i que al final fan un total de 5050.
El vell professor va mirar al petit de dalt a baix mentre païa aquella inesperada resposta. Era tan senzilla i tan encisadora que sense saber molt bé com, al mestre rígid se li va escapar un lleuger somriure. En aquell precís i màgic moment, el cansament acumulat dels darrers dies, quan l'insomni el deixava en vetlla bona part de la nit, va desaparèixer. Un calfred va recórrer la seva encorvada columna vertebral i es va adonar que aquell nen, el fill d'un jardiner que feia de paleta i una mare abnegada que el sobreprotegia, seria algú molt important per a la història de les matemàtiques.
Quan el va felicitar davant la classe amb un copet a l'espatlla, en Büttner va ser el primer en saber que aquell noi esquifit seria algú molt important, algú que seria reconegut anys després com el príncep de les matemàtiques. Aquell matí gris al cor d'una Europa de finals del segle XVIII, en Carl Friedrich Gauss, infant de set anys, era coronat davant dels seus companys com el petit príncep.


divendres, 4 de maig de 2018

ANTONIO MUÑOZ MOLINA, EL REY INFAME ( O FÍATE DE LA VIRGEN Y NO CORRAS)

Hay libros de historia que dan miedo. Uno los lee atrapado en el suspenso de una desgracia que se acerca con la fatalidad inapelable de lo que ya ha sucedido; y también con la angustia sobre un desenlace que se sabe de antemano. Leemos las crónicas de la República de Weimar asustados por el peligro de que Hitler sea nombrado canciller a finales de 1933. Somos inúti­les profetas que no pueden avisarle a la familia de Anna Frank que han de cambiar de escondite, y preferimos que Antonio Machado no sepa en 1937, en su refugio soleado en la huerta de Valencia, el destino que le aguarda apenas dos años después. La historia es una película trágica que ya hemos visto varias veces, pero que nunca deja de oprimirnos el pecho y acelerarnos el pulso cuando se aproxima el desenlace.


La lentitud con que las cosas suceden hasta no hace ni dos siglos, antes del ferrocarril, del barco de vapor y del telégrafo, no disminuye la intriga. En la primavera de 1814, el rey Fernando VII, que ha pasado confortablemente en Francia los seis años de una guerra cruenta y destructiva, regresa a Madrid para recuperar su trono. En la capital lo esperan la regencia constitucional y las Cortes, ante las cuales, cuando llegue, habrá de jurar la Constitución, que ha abolido en su ausencia la monarquía absoluta y ha creado un sistema de separación de poderes, libertades individuales, garantías jurídicas. Los diputados en las Cortes y las autoridades liberales aguardan la llegada del rey sin recelo, aunque también sin un entusiasmo tan marcado como el que manifiesta el pueblo llano. En cuanto la comitiva real entra en España desde Francia, al paso lento de las caballerías y las ruedas de las carrozas, por la aspereza y la dificultad de los malos caminos, a Fernando VII lo aclama la gente, y los párrocos dicen misas de acción de gracias en todos los pueblos, y las campanas se lanzan al vuelo. Después de los años de la ocupación francesa y la guerra, Fernando VII es un héroe regresado, un rey cautivo que al final ha recobrado la libertad. Nadie sabe que en ese cautiverio de lujo, mientras sus súbditos morían de hambre o eran ejecutados por los invasores, Fernando felicitaba con efusiva bajeza a Napoleón por cada victoria de sus ejércitos en España.

En 1814 los liberales cándidos que habían esperado la llegada del rey fueron cazados con una crueldad que produjo escándalo en toda Europa
Desde Madrid, las Cortes han indicado al rey el itinerario de su regreso, y hasta la duración de las etapas. Es urgente que llegue y que jure la Constitución. Pero Fernando no tiene ninguna prisa y se desvía cuando le da la gana del camino marcado. En cada ciudad a la que llega son mayores los agasajos. Hombres forzudos y entusiastas desenganchan los mulos o los caballos de su carroza y se uncen a ella para arrastrar con más gloria al monarca, como costaleros pasionales que sostienen a pulso el trono de una procesión. Y la alegría de la bienvenida se va volviendo cada vez más bronca, más torva. En los púlpitos, los clérigos predican que el rey es Moisés que viene a rescatar al pueblo de la idolatría del becerro de oro liberal y a castigar a sangre y fuego a los nuevos herejes que se han atrevido a desafiar el origen divino de la Monarquía y a ponerle límites, a abolir la Inquisición, a suprimir algunos de los privilegios de la Iglesia. En las ciudades por las que pasa el rey se queman públicamente los ejemplares de la Constitución y se derriban a martillazos las lápidas que la conmemoran en las plazas. Jefes militares que deben su nombramiento a las Cortes suman sus tropas a la comitiva del rey que no tiene la menor intención de dejar de ser un rey absoluto. Los tedeums en honor de Fernando son tan suntuosos como las corridas de toros, a las que su majestad es muy aficionado.
Nosotros sabemos lo que sucederá cuando el rey llegue por fin a Madrid, después de un viaje que ha durado casi dos meses. Hemos visto los grabados cada vez más tenebrosos de Goya, las pinturas negras. Algunos hemos leído la ‘Segunda serie’ de Los episodios de Galdós, que parecen escritos tan a brochazos trágicos como las visiones de la Quinta del Sordo.

Desde la biografía de La Parra, Fernando VII nos mira con la misma muestra de ineptitud, crueldad y sarcasmo que en los retratos de Goya y Vicente López
La España de Fernando VII es un túnel oscuro al que nos da miedo asomarnos a los aficionados a la historia. Ahora yo he vuelto a sumergirme en ella, no sé si gracias al historiador Emilio La Parra o por culpa suya. Josep Fontana publicó hace unos años un estudio del último periodo de aquel reinado, De en medio del tiempo, que transpiraba, en su rigor histórico, una negrura de sótano de novela gótica. Emilio La Parra ha escrito una biografía completa del rey, lo cual al mismo tiempo dilata el campo de la investigación y la ciñe a la peripecia personal. Las circunstancias sociales, la cultura, las mentalidades ocupan menos espacio que los acontecimientos políticos y que los detalles sobre el carácter y la conducta de un rey que para nosotros ya tiene, sin duda merecidamente, la figura truculenta de los retratos de Goya, la crudeza de un esperpento de Valle-Inclán.
En 1814 los liberales cándidos que habían esperado con tanta paciencia la llegada del rey fueron perseguidos y cazados con una crueldad que produjo escándalo hasta en los Gobiernos que intentaban restaurar el Antiguo Régimen en toda Europa. No hubo clemencia ni hubo tregua. Con gran alegría de la Iglesia, Fernando VII restableció la Inquisición, que ahora se dedicaba más a la represión de la disidencia política que de la herejía. Fernando VII fumaba puros, asistía a corridas y misas solemnes, supervisaba condenas y ejecuciones, dejaba hundirse al país en una miseria agravada por las destrucciones de la guerra y por la pérdida de la mayor parte de los territorios de América.
En 1820 parece que regresa el orden constitucional, pero nosotros sabemos lo que viene solo tres años después. La historia no admite cambios de argumento. Los liberales están divididos, son débiles, son incompetentes, confían de nuevo, con credulidad asombrosa, en la buena fe del rey que no deja nunca de traicionarlos. Los clérigos y los ultras —la palabra viene de entonces— carecen de cualquier rastro de mesura o de compasión. Desde las páginas de la biografía de Emilio La Parra, Fernando VII nos mira con la misma muestra de ineptitud y crueldad y sarcasmo que tiene en los retratos cortesanos de Goya, y hasta de Vicente López, que le gustaba mucho más.
‘Fernando VII: un rey deseado y detestado’. Emilio La Parra. Tusquets, 2018. 760 páginas

divendres, 27 d’abril de 2018

EL GAT, EL GAT, UN RELAT DE MI MATEIX


Les meves tietes són molt velles, i molt carinyoses , sempre pensen en els altres, en la família fins i tot en els animalets. L’altre dia va morir el seu gat, un gat negre que portava tota la vida en casa, quinze anys, bonic, semblava de vellut. Però li va arribar el dia, com a tothom. Llavors elles van pensar que estaria be que li fessin un homenatge. I van dir, “li enterrem amb tots els honors. A on? Al lloc mes bonic de Barcelona, al parc Cervantes al costat dels rosers. Va, ja està decidit. Demà a primera hora li portem a fer l’enterro”. Llavors, aquesta mateixa tarda s’en van a la perruqueria i després a un xino a comprar una pala, per tal de fer el forat. Al matí es van aixecar, es van posar un traje seriós però elegant , van agafar el gat mort i lo van ficar amb un cistell antic i gran, i cap el parc de Cervantes en autobús, ‘pobret el gat, si que era bo’, i companyia que ens feia, li trobarem a faltar’. Per fi arriben a la darrera parada del bus, Diagonal a dalt de tot, baixen del bus, amb el cistell, el gat mort i la pala, es recoloquen el traje i diuen “res nena que no som res”, i en aquest moment, a tota velocitat apareix una moto massa, a prop de la acera, i amb totes les seves forces, li arranca el cistell i sen va amb mes velocitat si cap, els havien fet un tirón. Elles es van posar a cridar, “ el gat, el gat”, però ja era massa tard. Llavors es queden mirant-se i diuen, “saps qué? Que tornem cap a casa, en el mateix autobús”. Es van perdre la cara del lladre al arribar a la guarida.

dilluns, 23 d’abril de 2018

VISCA SANT JORDI

A la cova

Quan Sant Jordi va arribar a la cova del drac, aquest ja s’estava escurant les dents. Havia fet tard. De la princesa només en quedaven les sabates. Què els diria, ara, a tota la gent? Què s’havia adormit? Un sant no reconeixeria mai una cosa així. Primer de tot es va enfadar amb el drac. No se suposava que s’havien de batre en duel per la princesa? Al drac li sabia molt de greu, li va explicar que la nit abans no havia sopat, que ell no arribava i... El Jordi havia de pensar alguna cosa, i ràpid: la gent esperava. I si diem que s’ha escapat?, va dir el drac. El Jordi li va recordar que la gent només volia vuere dues coses: la princesa sana i estàlvia i al drac mort. El drac no veia massa clara la segona part del pla, i la primera era ja impossible. I si ell es disfressava de princesa, tornava a la ciutat amb el Jordi i deien a tots que el drac s’havia convertit en un roser? I s’ho van empassar.

divendres, 20 d’abril de 2018

POGGIO BRACCIOLINI, EL CAÇA LLIBRES

 

 

 

Les descobertes de Bracciolini

En el seu periple pels monestirs Poggio rescatà o, segons algunes opinions, "furtà" moltes obres de l'antiguitat que a Itàlia feia temps es consideraven perdudes, tot i que a l'àrea germànica potser sí que se'n tenia notícia, com resulta de les cites d'autors medievals.
Així,[3] el 1415 troba a Cluny les orationes de Ciceró Pro Murena i Pro Sexto Roscio.
Un any després, entre juny i juliol de 1418, juntament amb Cencio Rustici i Bartolomeo Aragazzi de Montepulciano va trobar a l'abadia de Sankt Gallen, actualment a Suïssa, les següents obres:
Tornà a Suïssa el 1417, amb Bartolomeo Aragazzi i a l'abadia de Sankt Gallen troben:
Al monestir benedictí de Fulda hi trobà:
L'estiu de 1417 troba:
A Langres:
A la Catedral de Colònia, les oracions ciceronianes:
També troba, probablement en aquest recorregut de 1417:

divendres, 6 d’abril de 2018

NOAM CHOMSKY, 90 AÑOS DEL MÁS GRANDE LINGÜISTA VIVO



—¿Se considera un radical?
—Todos nos consideramos a nosotros mismos moderados y razonables.
—Pues defínase ideológicamente.
—Creo que toda autoridad tiene que justificarse. Que toda jerarquía es ilegítima hasta que no demuestre lo contrario. A veces, puede justificarse, pero la mayoría de las veces no. Y eso…, eso es anarquismo.

Una luz seca envuelve a Chomsky. Después de 60 años dando lecciones en el Massachusetts Institute of Tech­nology (MIT), el profesor se ha venido a vivir a los confines del desierto de Sonora. En Tucson, a más de 4.200 kilómetros de Boston, ha abierto casa y estrenado despacho en el Departamento de Lingüística de la Universidad de Arizona. El centro es uno de los pocos puntos verdes de la abrasada ciudad. Fresnos, sauces, palmeras y nogales crecen en torno a un edificio de ladrillo rojo de 1904 donde todo queda pequeño, pero todo resulta acogedor. Por las paredes hay fotos de alumnos sonrientes, mapas de las poblaciones indígenas, estudios de fonética, carteles de actos culturales y, al fondo del pasillo, a mano derecha, el despacho del mayor lingüista vivo.

“La gente se percibe menos representada y lleva una vida precaria. El resultado es una mezcla de enfado y miedo”
El lugar nada tiene que ver con el rompedor espacio de Frank Gehry que le daba cobijo en Boston. Aquí, apenas cabe una mesa de trabajo y otra para sentarse con dos o tres alumnos. Recién estrenada, la oficina de uno de los académicos más citados del siglo XX aún no tiene libros propios, y su principal punto de atención recae en dos ventanas que inundan de ámbar la estancia. A Chomsky, pantalones vaqueros, pelo largo y blanco, le gusta esa atmósfera cálida. La luz del desierto fue uno de los motivos que le hizo mudarse a Tucson. “Es seca y clara”, comenta. Su voz es grave y él deja que se pierda en los meandros de cada respuesta. Le gusta hablar con largueza. La prisa no va con él.
PREGUNTA. ¿Vivimos una época de desencanto?
RESPUESTA. Hace ya 40 años que el neoliberalismo, de la mano de Ronald Reagan y Margaret Thatcher, asaltó el mundo. Y eso ha tenido un efecto. La concentración aguda de riqueza en manos privadas ha venido acompañada de una pérdida del poder de la población general. La gente se percibe menos representada y lleva una vida precaria con trabajos cada vez peores. El resultado es una mezcla de enfado, miedo y escapismo. Ya no se confía ni en los mismos hechos. Hay quien le llama populismo, pero en realidad es descrédito de las instituciones.
P. ¿Y así surgen las fake news (bulos)?
R. La desilusión con las estructuras institucionales ha conducido a un punto donde la gente ya no cree en los hechos. Si no confías en nadie, por qué tienes que confiar en los hechos. Si nadie hace nada por mí, por qué he de creer en nadie.